El projecte

Potser el que més m'haja cridat l'atenció de la lectura de Pédagogie des moyens d'apprendre d'Antoine de la Garanderie haja estat la de l'entusiasme, l'entusiasme pel projecte. Estàvem aquest agost a Lyon, de tornada de París. Mentre espigolàvem pels carrers un tant grisos del centre, vam entropessar amb un FNAC. La fina pluja que queia ens va acabar de decidir a entrar-hi. Vaig pegar una ullada pels llibres de les seccions d'humanitats i, a la fi, vaig adquirir un breu llibre que, al primer colp d'ull, em va semblar amable de llegir, sense gaires tecnicismes pedagògics, talment una narració. El secret, vaig descobrir després, era l'entusiasme que destil·la l'autor per l'ensenyament, o millor, per ensenyar, mostrar, els que no saben com aprendre. La lectura, com a professor, m'ha semblat altament profitosa. M'ha confirmat mecanismes que intuïtivament ja utilitzava i d'altres que hauria d'aprofundir. La imatge mental, el projecte és el quid de la seua pràctica docent. Si no ens imaginem la situació en què hem de reproduir allò que estem estudiant no ho aprendrem. Vaig fer-ne una prova en el meu curs de diversificació (prova que havia fet atzarosament en d'altres cursos). Tots es van saber les set atribucions de l'Antic Règim, no només en la classe en què ho vam treballar (tots ho havien de repetir en classe quan s'ho saberen, és a dir tenien el projecte de repetir-ho en una situació concreta) sinó també després en l'examen... Un llibre ben interessant per als docents del qual vos deixe un tast del meu resum:

Per què Jean-Luc té facilitat en el desenvolupament literari?
El costum que té de reproduir el que percep visualment per mots li suposa un plaer composar una narració que posa en ordre imatges, on els mots són inductors d’altres mots i frases. Així tindrà més coses a dir de les que li calen. Només cal que hom li diga que ho pose en ordre. Eixe és l’humil origen de les facilitats en francés i expressió literària.

Jean-Luc percep l’exercici: l’evoca auditivament (repetint-se’l); el confronta als esquemes operatius verbals adquirits, als quals retorna. I ho aplica a l’exercici demanat.
Tot i amb això, el re-torn a la llei pot ocasionar dubtes entre diferents regles.

Descriure a l’alumne el gest mental del re i de la flexió
Procediment fonamental:
1) percepció de les dades
2) evocació d’aquestes
3) retorn a les lleis, regles, enregistrades
4) aplicació d’aquelles que convenen a les dades

Problema de l’aplicació de regles sabudes: han de practicar l’evocació mental, posar en imatges mentals l’enunciat del problema, la frase del dictat. Cal que mitjançant l’evocació hom pose en òrbita mental l’objecte percebut per engegar l’evocació de les adquisicions culturals per aplicar. Aquesta és una veritable llei de la comprensió. Només els objectes culturals es comuniquen entre ells mateixos. Només amb l’evocació l’objecte percebut esdevé cultural i pot ser assimilat per les adquisicions.
L’ambigüitat es manifesta en 3). Cada cop la distància augmenta entre les dades i la llei a aplicar. L’alumne haurà d’haver adquirit la forma de les variants possibles, que jugarà el paper de regla per retrobar la regla.


¿El problema de física ha sigut difícil? Si han pogut fer mentres preparaven l’examen un de semblant no ha sigut difícil, si no n’han pogut fer, sí.

Pensar que tenim un altre a qui ensenyar i entusiasmar-nos per això sembla la condició fonamental per acomplir l'ofici que ens agrada. Front a queixes sobre abstraccions en què moltes vegades busquem desresponsabilitzar-nos em sembla una millor opció adquirir, comprendre i compartir procediments que ens hi ajuden.

Entre el Montdúver i el Montgó
dimarts 5 de desembre del 2006
El perfum
Acabe de llegir en els Punts de Lectura que escriu Enric Castelló a La Vanguardia la reedició de El Perfum, la novel•la de Patrick Süskind, arran de la pel•lícula que se n'ha fet. Recorde que me la vaig llegir d'un colp en l'edició que en va fer Seix Barral en català el 1986. Ara m'ha costat un poc trobar-lo a la biblioteca de casa però tenia ben present la portada, fragment d'un quadre anomenat "Nimfa i Sàtir" o "Júpiter i Antiop" de Watteau. No hi tenia anotacions, o siga, que hauré de rellegir-me'l (com ha fet Enric Castelló) si vull aprofundir en l'anàlisi o, millor dit, en les impressions que en genera la relectura. A l'atzar he seleccionat un odorant tast:

Aleshores s'aturà, es concentrà i ensumà. La tenia. L'aferrà. L'olor s'estenia com una veta tot al llarg de la Rue de la Seine, inconfusiblement clara, però tan exquisida i tan suau com abans. Grenouille sentí com bategava el seu cor i sabé que no el fei bategar l'esforç de la cursa sinó la seva emocionada desemparança davant la presència d'aquella flaire. Tractà de recordar alguna cosa semblant i hagué de rebutjar totes les comparacions. Aquesta flaire tenia frescor; però no era la frescor de les llimes o les taronges amargues, ni la frescor de la mirra o la canyella o la menta o els bedolls o la càmfora o les agulles de pi, ni la frescor de la pluja de maig o el vent gelat o l'aigua de la font..., i alhora era càlida; però no com la bergamota, el xiprer o l'almesc, ni com el llessamí i el narcís, ni com la rosa ni com el lliri... Aquesta flaire era la mescla de dues coses, una de fugitiva i una de feixuga, però no una mescla, més aviat una unitat, i a més era lleugera i dèbil i malgrat tot sòlida i densa com un tros de seda fina i irisada... però tampoc com la seda, sinó com la llet dolça, com la mel en què es desfà una galeta -la qual cosa no feia causa comuna tot i la bona voluntat: llet i seda! Una flaire incomprensible, indescriptible, inclassificable. De fet, no podia realment existir. I malgrat tot era allí, en tota la seva esplèndida evidència. Grenouille la seguí, amb el cor bategant atemorit, perquè pressentia que no era ell qui seguia la flaire sinó aquesta que l'havia fet presoner i ara l'atreia irresistiblement cap a si.

Per cert, quantes olors heu remembrat de la vostra memòria olfactiva?