Entre el Montdúver i el Montgó
dimarts 5 de desembre del 2006
El perfum
Acabe de llegir en els Punts de Lectura que escriu Enric Castelló a La Vanguardia la reedició de El Perfum, la novel•la de Patrick Süskind, arran de la pel•lícula que se n'ha fet. Recorde que me la vaig llegir d'un colp en l'edició que en va fer Seix Barral en català el 1986. Ara m'ha costat un poc trobar-lo a la biblioteca de casa però tenia ben present la portada, fragment d'un quadre anomenat "Nimfa i Sàtir" o "Júpiter i Antiop" de Watteau. No hi tenia anotacions, o siga, que hauré de rellegir-me'l (com ha fet Enric Castelló) si vull aprofundir en l'anàlisi o, millor dit, en les impressions que en genera la relectura. A l'atzar he seleccionat un odorant tast:

Aleshores s'aturà, es concentrà i ensumà. La tenia. L'aferrà. L'olor s'estenia com una veta tot al llarg de la Rue de la Seine, inconfusiblement clara, però tan exquisida i tan suau com abans. Grenouille sentí com bategava el seu cor i sabé que no el fei bategar l'esforç de la cursa sinó la seva emocionada desemparança davant la presència d'aquella flaire. Tractà de recordar alguna cosa semblant i hagué de rebutjar totes les comparacions. Aquesta flaire tenia frescor; però no era la frescor de les llimes o les taronges amargues, ni la frescor de la mirra o la canyella o la menta o els bedolls o la càmfora o les agulles de pi, ni la frescor de la pluja de maig o el vent gelat o l'aigua de la font..., i alhora era càlida; però no com la bergamota, el xiprer o l'almesc, ni com el llessamí i el narcís, ni com la rosa ni com el lliri... Aquesta flaire era la mescla de dues coses, una de fugitiva i una de feixuga, però no una mescla, més aviat una unitat, i a més era lleugera i dèbil i malgrat tot sòlida i densa com un tros de seda fina i irisada... però tampoc com la seda, sinó com la llet dolça, com la mel en què es desfà una galeta -la qual cosa no feia causa comuna tot i la bona voluntat: llet i seda! Una flaire incomprensible, indescriptible, inclassificable. De fet, no podia realment existir. I malgrat tot era allí, en tota la seva esplèndida evidència. Grenouille la seguí, amb el cor bategant atemorit, perquè pressentia que no era ell qui seguia la flaire sinó aquesta que l'havia fet presoner i ara l'atreia irresistiblement cap a si.

Per cert, quantes olors heu remembrat de la vostra memòria olfactiva?